El Col·legi de Periodistes de Catalunya fa gairebé una dècada que impulsa un programa sota el nom “la Premsa a les escoles“, on periodistes amb llarga trajectòria apropen aquest ofici als més joves dels instituts. Una de les primeres preguntes consisteix en conèixer la “dieta mediàtica” dels adolescents, saber de quina manera s’informen. Des de fa uns anys, la resposta sempre és la mateixa; “a través de les xarxes socials“.
Aquesta resposta coincideix en el temps amb l’anunciada mort de la diputada Muriel Casals a diversos mitjans de comunicació molt abans que aquesta es produís i sense que hi haguessin fonts solvents que validessin la notícia. Només va servir per donar la informació per bona, unes piulades a través de twitter, una de les xarxes socials més seguides per la comunitat periodística. I no és la primera vegada que els periodistes hi cauen de quatre grapes. Sembla que no s’apren de les múltiples vegades que s’ha fet necessari ressuscitar un personatge famós només per haver vulnerat els codis dels quals els periodistes s’han dotat.
Els periodistes són els primers en voler donar valor a la seva feina. Però la rutina del periodista passa pel contrast de les fonts i la correcta gestió de la informació, amb independència del mitjà, digital o no, pel que treballa. És en això que es diferencia l’activitat del periodista de la de la resta de ciutadans, que aporten i comparteixen lliurement informacions i opinions a les diverses plataformes i xarxes que tenen al seu abast.