Sovint destaquem la importància de la comunicació per a relacionar-nos, per a explicar el que ens passa, per expressar el que volem. S’enfoca, per tant, l’acció de comunicar com una eina constructiva, positiva, que ens ajuda a millorar les nostres relacions i a difondre el millor de nosaltres.
Una comunicació positiva, per tant, ens ajuda a mostrar-nos tal com som i ensenyar el millor de nosaltres. Si extrapolem aquesta acció a les empreses i institucions que comuniquen per donar a conèixer les seves activitats i accions, de ben segur que aquestes tindran un bon reconeixement i una bona reputació.
Primer varen ser les empreses i institucions les que es van dotar de gabinets de premsa i direccions de comunicació per informar de les seves accions i per suavitzar els possibles impactes negatius. A continuació, entitats, ONG’s i associacions van adonar-se de la conveniència de fomentar canals de comunicació per donar veu a les seves demandes i reclamacions.
Ara, podríem dir que hi ha un nou actor interessat en potenciar la seva comunicació, però aquesta s’utilitza per a tot el contrari del que hem exposat fins ara, precisament per generar dolor i terror. Ens estem referint a l’organització Estat Islàmic (EI), la qual utilitza efectives tècniques de comunicació i propaganda per donar a conèixer les seves atrocitats, tant a nivell dels mitjans de comunicació convencionals com a través de les xarxes socials.
Contrastant amb el seu punt de vista desfasat i autàrquic de la societat, EI tenen una visió moderna i actual en l’ús dels diferents canals de comunicació. No obstant això, el seu objectiu no és parlar bé d’ells mateixos, sinó tot el contrari, traslladar por i terror a la ciutadania.
També podem dir que Estat Islàmic no ha estat pioner en la comunicació del terror. Podem trobar-ne antecedents fa més de 20 anys, durant el genocidi viscut a Rwanda. Allà, la Interahamwe, organització paramilitar de l’ètnia hutu, va fundar la Radio Télévision Libre des Mille Collines, una emissora destinada a fomentar l’odi i el genocidi cap l’altre ètnia del país, els tutsis.
Es constata amb aquest cas l’efectivitat de la comunicació, en aquest cas negativa i funesta. Segons un estudi de la Universitat de Harvard, s’estima que prop del 10% de la participació en el genocidi venia fomentada per la seva difusió.
Tant en els casos de l’EI i del genocidi de Rwanda, comunicació efectiva però al servei del mal. Per tant, en la comunicació es fan servir els mateixos mètodes, però canvia la finalitat.